Això ja està millor!

A Olesa. (Foto: Jaume Termes)

 Després del fiasco de la setmana passada a Sant Adrià, a la cursa del Foc, a Olesa de Montserrat, 10Km, ho havia de fer una mica millor. I així va ser!. Em vaig calçar les Joma R-1000 i la millora va ser espectacular. Un recorregut de dues voltes de 5 Km, molt pla, amb força ombra en moltes estones. Un gran cursa, en definitiva. Vaig passar el primer 5.000 en 26:38. Si doblava feia 53:14. Vaig prèmer l'accelerador i vaig acabar en un temps de 52:35, fent el segon parcial en 25:57, amb l'últim Km a 4:51 m/Km. Per mi, tot plegat un grandíssim registre. Aquest últim km per sota de 5 em fa pensar que igual en algun 10K a l'hivern, puc intentar baixar dels 50 minuts. Veurem!

Regressió

Escalfant, amb en Xavi Sanz (Foto:Blogmaldito)

Que el títol d'aquesta entrada no espanti ningú. La regressió no és per haver caigut en la lesió al menisc esquerre, sortosament per a mí. És per anar enrera en els temps que faig a les curses. Vaig augmentant el volum quilomètric que faig, setmana rera setmana, però això no es tradueix en millors registres. Just al contrari. D'aquí el títol de l'entrada. El 7 de juny vaig córrer per segona vegada la cursa de 5 Km contra l'ELA de Sant Adrià de Besòs. L'havia feta al 2019, per reaparèixer a les curses després de les meves operacions per les oclusions intestinals, que vaig passar al 2018.

Al Km 1. Ja feia mala cara...(Foto: Blogmaldito)

Enguany aspirava a fer com a màxim 26 minuts curt. Què equivocat estava! Vaiga acabar amb uns decebedors 27 minuts i 51 segons. Una marca pèssima es miri per on es miri. No hi ha excuses. La calor l'aguanto bé. En va fer, però tampoc no era un forn. I la cursa és plana al 90 per cent. En fi, és el què hi ha. Aviam si a la pròxima cursa --la del Foc, a Olesa de Montserrat, el 14 de juny-- ho faig un pelet millor. Serà un 10K, però.

Cursa nova

A totes les curses, dorsals exhaurits. La febre del córrer

No havia corregut mai la Cursa de la Vall d'Hebron. És jove. Era la tercera edició. De 5 Km, si bé el GPS m'ha marcat 4,86. O sigui, curta, segur. Quasi que millor perquè es recorregut és dur, amb moltes pujades --algunes amb pendents importants-- i amb baixades on almenys et pots refer una mica. He acabat amb uns discrets 29 minuts 9 segons. Ja ho faré millor. Del menisc ja pràcticament ni me'n recordo. Pròxima cita, diumenge que ve, la Cursa contra l'ELA de Sant Adrià de Besòs. 5Km. Segur que aniré més ràpid ja que és pràcticament plana del tot.  

Coses que passen...

La veritat és que tenia força coll avall que faria el 10K de la cursa DIR per sota dels 53 minuts. Al ser un recorregut amb tendència a baixar, confiava en aconseguir-ho. I no. Després dels dos últims 10K (53:21 a Montgat i 53:27 al Delta Prat) no era descabellat buscar els 52 minuts.

Amb en Josep Maria Morera. No coincidiem des de Doha 2025. M'ha guanyat de 17 segons (Foto: Teresa) 

Però les coses no surten com un voldria. I avui ha estat així. De seguida he vist que no ho aconseguiria. A 5:20 el Km feia 53:20; molt justet, només 1 segon de marge, per millorar el registre de Montgat i gràcies. Fins el km 4 he aconseguit esgarrapar uns segons (5:19-17-15-11). Però al Km 5 ho he perdut tot: 5:37. Ni idea de perquè ha sortit tant lent.

El segon 5 mil ha sortit més lent (5:24-27-28-26-19) He acabat amb un decebedor 54:05. Curiosament cada 10K que faig ara vaig més lent que l'anterior. Aviam si al 2027 la Cursa del DIR la faig millor. Al 2022 vaig fer-la en 50:24, que em va decebre, també, perquè estava per baixar dels 50 minuts. A l'any següent vaig fer 48.07, un gran registre per a mi. Tant de bó ara es repetís la història de baixar 2 minuts a l'any següent. 

Esperava una mica a més...

   Pensava que a la Cursa Delta Prat --que no corria des de fa 15 anys-- ho faria una miqueta millor que a Montgat. Però no. A la vila maresmenca vaig acabar en 53,12. Com a el Prat el recorregut era totalment pla, aspirava a, almenys, fer un millor registre. Però no. Em vaig haver de conformar amb 53,27, o sigui 15 segons més lent. És el què hi ha. Hi ha dies que les coses no surten com esperes, i aquest cop va ser un dia d'aquests. Què hi farem...!

A meta (Foto: PakoBeer)

    Em vaig trobar molt bé tota la cursa, si bé no vaig aconseguir baixar de 5,15/Km en cap quilòmetre. I a fe que ho vaig intentar.

   Cursa número 911. El pròxim cap de setmana no faré cap cursa. Reapareixeré el 24 de maig a la cursa del DIR. 10Km.

Ja ho tindriem

Entrant a meta, a Montgat (Foto: Abel Teixidó)

Això espero. Però vull anar amb peus de plom, després de les dues recaigudes. Però no puc evitar ser optimista. Avui he fet el 10K de Montgat. L'havia corregut al 2019. M'he l'he près com un test. Gairebé 6 mesos i mig després de l'últim 10K i la veritat és que he quedat satisfet. No pel crono, que no ha estat res de l'altre món, com esperava, sinó perquè no he tingut la més mínima molèstia al menisc. Cada cursa que faig sembla certificar que ja estic recuperat del tot. Caldrà esperar a la tardor, quan començaré a fer alguna mitja, aviam què tal anirà. L'objectiu és fer la Marató de Barcelona al 2027. 

  A Montgat aspirava a fer 55 minuts. I a fe de deu que la cursa m'ha sortit molt bé. Era dureta --no la recordava així-- però he vist que podia baixar de 54m i fins i tot gairebé dels 53m. La primera volta l'he fet per sota dels 27 minuts, per tant he pensat que el sub55 estava pràcticament garantit. I així ha estat. La segona volta he anat un pèl més ràpid. Dos segons, tot just (26:37, la primera volta; 26:35m, la segona) O sigui que he estat molt regular per acabar en 53:12. 

Pròxima cita, el 10K de la cursa Delta-Prat, al Prat de Llobregat. La vaig fer al 2011, en 42 minuts. Ara, ni fart de vi faria aquest crono. Ja m'agradaria...!

 El gran Abel Teixidó. Ha acabat 4t en la nostra categoria de +65. 46 minuts, ha fet

Una passa més

A Medijocs 2026 (Foto: Carlos Sánchez)

Estic ben convençut. Cada dia que passa, faig una passa més en la plena recuperació del menisc. Aquest cap de setmana he provat un doblet. Dues curses de 7Km. Dissabte, Medijocs, i diumenge la del Riu, a Cornellà. Sensacions molt bones. I cap problema.

La clàssica de Medijocs, que feia per 10a vegada --l'última l'havia fet fa 9 anys-- ha hagut d'adaptar-se a la pesta porcina. Al no poder-se córrer per Collcerola, la van traslladar al Parc de Can Mates, de Sant Cugat, també. Bon recorregut, un parell de pujades, una forta i una altra llarga. Em va agradar molt la cursa. 

Vaig coincidir, per primera vegada des del 2018, en una mateixa competició, amb el meu germà Manuel i la meva germana Núria. Feia 8 anys que això no passava. Des de la cursa de Sant Antoni del gener del 2018.

Amb en Manuel i la Núria. Vaja triplet!!

Em va sortir una bona cursa, a Medijocs. No tenia clar ser capaç baixar dels 40 minuts, i ho vaig fer amb escreix: 37:18, a 5,20/Km. Encantat de la vida, com gairebé sempre, d'altra banda...-;). I el menisc sense queixar-se, que és el més important

I 24 hores després tornava a fer la Cursa del Riu, a Cornellà, per tercera vegada. Al 2021, en plena post pandèmia, i encara amb mascareta a la sortida, la vaig fer amb l'Arcadi. Després vaig repetir al 2024, i ara al 2026. He tornat a coincidir amb l'Arcadi i el Xavi Sanz. Amb l'Arcadi no coincidiem en una cursa des de la Marató de Doha del 2025, on em va petar definitivament el menisc.

Amb en Xavi Sanz i l'Arcadi, a la cursa del Riu

El Xavi ha acabat en 29 minuts, mentre que l'Arcadi i jo ens ho hem près amb molta calma. Ell, perquè fa tot just una setmana que va córrer la Marató de Belgrad i va patir molt als últims 10 quilòmetres; i jo perquè no volia forçar gens ni mica, després de l'esforç del dia anterior.

Corrent, xerrant i somrient, a la cursa del Riu (Foto: PakoBeer)

Total que hem acabat en 44 minuts i 34 segons, a un ritme de 6,22/Km, i xerrant tota la cursa i somrient.

La pròxima cita, una altra prova pel menisc. Divendres 1 de maig, els 10Km de Montgat.

El final del túnel

 Espero que, efectivament, ja estigui al final del túnel. Al desembre del 2024 vaig haver de parar de córrer perquè les molèsties al menisc dret m'impedien fer-ho. Diagnòstic al gener: menisc mig trencat. Recuperació conservadora ja que al gener del 2025 tenia programada la Marató de Doha. Amb infiltració de corticoides vaig gosar prendre la sortida. El menisc va aguantar fins el km 33. Era la primera vegada que em retirava en una marató.

 Decideixo passar pel quiròfan el 12 de maig del 2025, quan ja portava 4 mesos d'anar al gimnàs a fer reforçament de les cames. Al cap d'un mes de la intervenció començo a trotar molt suaument. Inicio magnetoteràpia. Durant l'estiu, la sessió més llarga que faig és de 3 quilòmetres. Com que no acabo de millorar, m'infiltren àcid haliurònic. La cosa va raonablement bé, però a mitjans d'agost, l'efecte de l'àcid s'acaba i torno cap enrera en la recuperació. 

 Em compro una genollera que m'ajuda i, poc a poc, a tornar a córrer. A mitjans de setembre ja sóc capaç de fer algunes sessions de més de 10 i 11 quilòmetres. Amb petites molèsties, això sí.

A l'última pujada a la Cursa de la Sanitat Catalana (Foto: Carlos Sánchez) 

  

Això m'anima i el 28 de setembre del 2025 torno a fer una cursa. A La Llagosta. 5 Km. Em va molt bé i la setmana següent corro els 5 Km, el 5 d'octubre, de Puigcerdà. Premo massa l'accelerador, però no passa res. Una setmana més tard, m'atreveixo ja a provar un 10K a Santa Maria de Palautordera. Corro tot el què puc, com si no estés en fase de recuperació. I ho pago. No estava preparat per a fer tres curses en tres caps de setmana seguits. Segona infiltració d'àcid haliurònic. No milloro. Amb el Dr. Raul Torres, que m'havia operat al maig, decidim fer una nova infiltració de corticoides. La millora és espectacular, però no deixa de ser un enmascarador. 

 El 18 de novembre del 2025, 6 mesos després de la intervenció, noto una fiblada molt forta al menisc i haig de parar immediatament de córrer. Camino coix. Em poso a plorar de ràbia i desesperació. Decideixo parar del tot de córrer durant 2 mesos i tornar a fer la recuperació. Començar de zero, vaja. Vaig al gimnàs pràcticament cada dia.

El 19 de gener del 2026 torno a provar de córrer. M'autodissenyo un pla de recuperació molt progressiu. Començo corrent 1 minut, augmentat 30 segons cada 2 dies. Al febrer, com que no tinc molèsties, decideixo augmentar 1 minut cada 2 dies, i a finals de febrer ja augmento 2 minuts cada dos dies. 

Amb aquest sistema, el 31 de març ja sóc capaç de córrer 1 hora sense molèsties. Ja fa unes setmanes que corro amb una genollera ajustable que em manté el genoll ben subjectat. La sensació que tinc és que em va molt bé.

Decideixo aleshores tornar a la competició. Ho vaig fer el 17 d'abril a la cursa de la Sanitat Catalana. 5,45 Km pels voltants de l'Hospital de Can Ruti, a Badalona. Cursa amb bastant de muntanya amb pujades i baixades notables. Em prenc un voltaren mitja hora abans de començar. Corro tota la cursa sense cap molèstia. Entre la genollera i el voltarén, tot va perfecte. Acabo en 33 minuts i 1 segon, a una mitjana de 6,01 el km. En tot aquests mesos de recuperació, el més ràpid que havia anat era a 6,22 m/Km. O sigui, encantat de la vida.

Crec que sí que estic al final del túnel. 

Pròxima cita: el 25 d'abril, la Cursa de Medijocs, a Sant Cugat,  i, al dia següent, la cursa del Riu, a Cornellà. Totes dues són de 7 Km. Aviam com respondré.  

Massa ràpid

La cursa tenia l'epicentre al Parc Pau Casals de Santa Maria de Palautordera (Foto: Jordi Novell)

Diumenge 12 d'octubre vaig córrer una cursa que mai no havia fet: la de Festa Major de Santa Maria de Palautordera, la cursa del Remei. Escassament erem una trentena de corredors, la majoria del club local, el Club d'Atletisme del Baix Montseny. Es tractava de completar 10 voltes a un circuit d'1 quilòmetre, però la realitat és que era curt i amb pou feines superava els 900 metres.

De seguida vaig veure que el meu objectiu havia de ser assegurar-me de no quedar últim. Ho vaig aconseguir. Estava clar que els primers classificats em doblarien i alguns ho van fer fins a dues vegades. Ja hi comptava, com així va ser. La meva guerra era una altra. Per mí es tractava d'un test pel meu genoll. Després d'haver fet dos 5.000 els dos diumenges anteriors (La Llagosta i Puigcerdà) volia provar en una cursa més llarga. I no em puc queixar. Vaig aconseguir completar el 9,29Km en 49 minuts i 17 segons, que és un ritme de 5,18. El Km 9 el vaig fer en 4,42, que per a mí és un ritme estratosfèric. El meu gen competitiu va fer que intentés atrapar l'atleta que tenia al davant, amb l'ajuda de la gran Jackeline Gómez, que va quedar segona, per cert. Però no ho vaig aconseguir.

Amb els amics del CA Baix Montseny abans de començar. La Jackeline, a la dreta de tot (Foto: Jordi Novell)

Fins aqui, tot perfecte. El problema ha vingut la setmana següent. En el moment d'escriure això han passat 4 dies de la cursa i el meu genoll no em deixa córrer. Sens dubte es queixa de l'esforç al qual el vaig sotmetre, de distància i velocitat. He tornat a posar-me gel. Espero que només sigui això --que es queixa-- i que no hi hagi res malmès. En principi, fins la setmana vinent no intentaré tornar a córrer. No puc negar que aquesta aturada obligada m'ha desilusionat perquè pensava que ja començava a veure el final del túnel. És veu que el túnel s'ha tornat a tancar. Almenys momentàniament. Fa 5 mesos de l'artroscòpia al menisc. He anat massa ràpid, segurament. No sóc un jovenet, precisament, i la recuperació d'una intervenció com aquesta requereix més temps. Paciència. Seguim!

    

Emocions a Puigcerdà

Diumenge 5 d'octubre vaig córrer els 5 Km de Puigcerdà, una de les curses emmarcades en la Mitja Marató de la vila que enguany arribava a l'edició número 27. L'objectiu era intentar millorar, ni que fos un quants segons, el registre de la setmana anterior a La Llagosta. I ho vaig aconseguir. En bona part va ser gràcies a un jove atleta de tan sols 10 anys, en Sasha, que va exigir-me durant tota la cursa. Vam anar plegats intentant desempellagar-nos l'un de l'altre, sense èxit. I vam arribar junts a la recta de meta. Els dos vam donar tot el què teniem per guanyar el "rival". El vencedor vaig ser jo per escassament unes dècimes. Si alguna vegada tornem a coincidir en alguna cursa, no tinc cap dubte que en Sasha em superarà sobradament. Llei de vida. Segur que sense ell no hauria acabat en 24:39 que és un ritme de 5:06, ritme clarament millor que el de La Llagosta (5:22). El 5K de Puigcerdà, però, em va donar 4,81Km segons el GPS. O sigui, una mica curta. Però a mí se'm va fer llarga perquè vaig anar al límit tota l'estona obligat pel Sasha. L'important per a mi és la progressió del meu menisc. De moment tot va molt bé. La resposta és bona. Encara no goso córrer sense la genollera, però. Pas a pas. Diumenge que vé faré el meu primer 10K des de l'artroscòpia del 12 de maig. Aviam com anirà.

En Sasha, com una rosa; jo, fos (Foto: M.Majoral)

Però si per una cosa serà recordada la Mitja de Puigcerdà del 2025 serà per la gran gesta del Josep Mascaró. Es va convertir, als seus 17 anys, en el primer atleta català i de tot l'estat espanyol, amb un autisme sever en grau màxim, que completava la distància de 21 quilòmetres i 97 metres. 

En Ferran va anar a estones en bici perquè està lesionat del menisc
La Jana, sempre de la mà del seu germà. La Gemma, cobrint les esquenes

Va ser molt emocionant veure'l arribar a la meta acompanyat de tota la seva família: els pares, la Gemma i en Ferran, i les seves germanes, la Jana i la Nora. Tots ells són corredors. De fet, tret del Ferran, que ja corria abans, la mare i les dues germanes van començar a córrer quan van saber que això els acostava molt més al Josep. La comunicació amb una persona autista del grau del Josep no és fàcil, precisament. La família Mascaró ho porta de manera exemplar, modèlica, diria. 

Una arribada de "gallina de piel"

Bé, el pròxim repte atlètic d'en Josep serà córrer una marató. No hi ha pressa. És jove i té molt de temps. El somni no amagat per la seva família es repetir la gesta de Puigcerdà, però a la Marató de Nova York. Amb el suport incondicional del més propers, res no és impossible pel Josep.

Amb la Gemma, la Nora, en Josep i la Jana. La foto és del Ferran

Reaparició

 Feia, exactament, 9 mesos i 6 dies que no corria cap cursa, si no compto la marató de Doha del 17 de gener, en què vaig plegar al quilòmetre 33. Els que em seguiu ja sabeu el motiu d'aquesta llarga absència: el menisc de la cama esquerra. El 23 de desembre del 2024 va dir prou. 

El 12 de maig, finalment, vaig passar pel quiròfan. I avui, 28 de setembre, ha tornat a posar-me un pitrall. Ha estat a La Llagosta, de la mà de La Sansi d'en Josep Lluís Blanco. He provat aviam què tal els 5 km. I la veritat és que he quedat molt content. 

Molt content, a l'arribada (Foto: JL Blanco)

D'una banda perquè no he notat molèsties, pràcticament, i de l'altra perquè he acabat en un temps per a mí, ara estratosfèric: 26m i 48 segons. Pensava que amb prou feines aconseguiria baixar dels 30 minuts. Per tant, encantat de la vida! 

Sembla que la cosa rutlla i que la recuperació total del menisc està més aprop. La feina que fa mesos que estic fent al gimnàs segur que hi té un paper important, també.

La setmana que vé, el 5 d'octubre, faré els 6km emmarcats en la mitja de Puigcerdà. Aviam quines sensacions tinc.

Retirada a la marató de Doha

Arribant a meta un cop ja havia abandonat feia estona

         Feia més d'un mes que no escrivia cap entrada. El motiu? Que apenes he corregut. El 22 de desembre vaig fer la meva última cursa del 2024: la del Pare Noel, de 5Km. La meva previsió de fer unes quantes Sant Silvestres i curses de Nadal, com cada any, va saltar pels aires al dia següent. Amb prou feines portava un quilòmetre quan vaig veure clar que la molèstia que feia temps que arrossegava al menisc interior esquerra ja no era una molèstia, només. S'havia convertit en una lesió. Visita al trauma, ressonància per confirmar la primera impressió: menisc trencat. Aturada en sec. Amb la Marató de Doha del 17 de gener a l'horitzó, només tenia dues opcions: renunciar-hi o intentar fer-la com pogués i aguantar fins a on arribés. Em vaig posar a les mans del Dr. Ferran Abat, de Resport, que sempre m'arregla quan estic lesionat. 

       

Mentre el menisc va aguantar, m'ho vaig passar pipa!

            Però una cosa són lesions musculars i una altra ben diferent, el menisc, que és pell i os, bàsicament. Des del 23 de desembre fins el dia de la marató de Doha no vaig córrer ni un metre i em vaig limitar a fer exercicis de reforçament de la musculatura de la cama esquerra, en la que hi tinc el menisc afectat. Una setmana abans de la marató, el dia 10 de gener, el Dr. Abat em va fer una infiltració. Resultats òptims. El dolor va desaparèixer completament. Tant és així que vaig prendre la sortida de la Marató, amb tots els dubtes del món, això sí. Tenia clar que si el menisc em feia mal plegaria. I així va ser. Vaig poder, però, tirar fins el km 33. Un gran què, trobo. Fer els últims 9 km caminant i mal corrent em va semblar un excés afegit a l'excés que ja suposava haver arribat fins allí en les condicions en les que estava el meu menisc. Per cert, la marató força bé, però on estigui Championchip, que es treguin els altres, la veritat. Em vaig retirar i a la web apareix un certificat on s'especifica que vaig completar la cursa...! Tal qual. Inversemblant... El què va passar és que el dorsal portava el xip incorporat i com que no me'l vaig treure, el control de meta me'l va detectar quan hi vaig estar ben aprop. En qualsevol cas, al comprovar que no havia passat pels dos últims controls de pas --cosa que també es pot veure a la seva pròpia web--, m'havien d'haver deqüal·lificat directament, penso. En fi... una anècdota més. 

   

Retirar-se a una marató i que et donin un certificat conforme l'has acabat... Déu meu!

            En fi... la marató 64 haurà d'esperar ves a saber quan de temps. Si és que algun dia la puc fer. No seria el primer que ha de deixar de fer maratons per culpa del menisc. Confio molt en el Dr. Abat. Sé que farà l'impossible per a què pugui tornar-ne a fer. Ara només em centraré en la recuperació. Ja correré quan sigui possible. Espero que algun dia pugui tornar-hi...  

El gran Arcadi no va fallar i la va acabar

Doblet especial

Aquest últim cap de setmana he fet un doblet que no havia fet mai abans. Dues curses, sí, però gairebé seguides, i amb nocturnitat. Aquesta era la gran novetat. La nit de dissabte a diumenge vaig participar a les 24h d'Ultrafons en pista de Barcelona, que es feien a l'estadi Joan Serrahima. Vaig estar en un dels equips de Kms x l'ELA que coordina en Xavi Crespo. Vaig fer el relleu de 2 a 3 de la matinada. Com que l'Arcadi estava en l'equip de Corredors.cat i, en el seu cas, corria de 2 a 4 de la matinada, quan vaig acabar el relleu, que vam fer plegats, em vaig quedar mitja horeta més, per acompanyar-lo i per fer una tiradeta un pèl més llarga. Al final vaig córrer 1h i 27 minuts i vaig completar 15,3 km.

Corrent al Serrahima amb l'Arcadi (Foto: Mariona Soler)

Un cop acabada la meva aportació a les 24h, vaig agafar el cotxe i me'n vaig anar a Vilanova i la Geltrú. Hi vaig arribar a les 5 del matí. Em vaig acomodar en el cotxe el millor que vaig poder, amb manteta i tot, i em vaig posar a dormir fins a dos quarts de 9, ja que a dos quarts de 10 començava la Mitja Marató de Vilanova. La vaig completar en 1h 53m i 37s. Tenint en compte d'on venia, l'horari, i haver dormit poc o gens i no pas en un llit, encara em va sortir bastant millor del què pensava. Tot just dos minuts més del què havia fet fa 2 anys, l'última vegada que havia corregut aquesta mitja.

Championchip em va donar uns segons menys

Vaig decidir fer aquest doblet sui generis per acumular quilòmetres de cara a la Marató de Doha, del 17 de gener. Diguem-ne que vaig fer una mena de tirada llarga partida. En total 36 quilòmetres. Seguim! 

Ja he fet 900 curses!!!

Un detall de La Sansi de Josep Lluís Blanco, preparar-me aquest rètol. Moltes gràcies!

   No me'n sé avenir. Em sembla increïble que ja hagi corregut 900 curses. Doncs els excel no enganyen! Ha estat a La Sansi de Viladecans, 5 Km, on he completat aquesta xifra rodona. Està clar que l'objectiu, ara és arribar a les 1000. Calculo almenys 3 anys més per arribar-hi, si no hi ha cap lesió pel mig. Veurem. Es tractava avui de fer un paper més o menys digne.

Al final no ha fet tant de fred com em pensava, a Viladecans. L'Arcadi, l'únic només amb tirants!

No ha estat massa com jo volia --baixar dels 24 minuts-- i m'he hagut de conformar amb un crono de 24,18, un segon menys que fa 2 dies a Sant Andreu, una de els clàssiques que també procuro no perdre'm mai. 

A Sant Andreu (Foto: Carlos Sánchez)

   

La setmana passada es va disputar la més clàssica de totes, la Jean Bouin en la seva edició número 101. Vaig fer el 10K i després em vaig quedar per a preparar el reportatge de 55 minuts que emetiem per Esport3 aquella mateixa nit, a un quart de 10. En total, més de 13 hores en dança entre córrer i fer el reportatge. Tot sigui a fi de bé. Si voleu veure el reportatge el trobareu AQUÍ

   El cert és que vaig quedar molt satisfet de les meves prestacions a la Jean Bouin. Com sabeu els que em seguiu al blog, cada cop em costa més baixar dels 50 minuts en els 10K. Doncs bé, enguany em vaig trobar molt bé a la Bouin i vaig poder completar-la en 48m i 47s. baixant fins i tot de 49m. Millor marca dels últims 2 anys en un 10K. Mooolt content, vaig quedar.

Celebrant la marca a la Jean Bouin. Gran foto de Pakobeer 

  El cap de setmana del 14 i 15 de desembre tinc previst fer un relleu d'1h -- de 2 a 3 de la matinada!-- a l'estadi Joan Serrahima, emmarcat en un dels equips de Córrer contra l'ELA, una iniciativa de Xavi Crespo per ajudar a un colectiu molt deixat de la mà de deu, malgrat que s'hagi aprovat la llei ELA, que ara mateix és un paper i poc o res més. Animeu-vos a venir  --no cal que vingueu a veure'm a mí ;-)-- i a fer un donatiu. Per això correm! Els relleus són de les 12 del migdia de dissabte 14 a les 12 del migdia de diumenge 15.

  Quan acabi de fer el meu relleu de matinada, m'aniré a Vilanova i la Geltrú i em quedaré dormint al cotxe fins l'inici de la Mitja Marató de Vilanova. Una mica bestiesa, si voleu, però haig de fer quilòmetres, que la Marató de Doha s'acosta! 

Aguanta la banderola

Un cop acabats els 10Km de Lleida (Foto M. Majoral)

El títol d'aquesta entrada és un joc de paraules. Dissabte 23 de novembre vaig córrer per segona vegada la Pujada i baixada de Guanta, a Sentmenat. I al dia següent, diumenge 24, vaig fer de llebre -- amb banderola-- als 10 Km Internacionals de Lleida, que celebraven la primera edició.

A Guanta havia corregut al 2021, amb un fred notable, a estones amb força vent, i vag acabar en 1h 7m 2s. Enguany, amb un temps meteorològic molt més favorable, només he pogut fer-la en 1h 12m i 9s, o sigui 5 minuts més en tan sols 3 anys de diferència. L'edat té això, que no només cada vegada vas més lent, sinó que vas més lent més ràpidament. Encara que sembli una contradicció, en el meu cas, almenys, és ben cert. Em vaig trobar molt bé tota la cursa i em quedo amb això.

I al dia següent la cita era a Lleida. 10Km Internacionals. Primera edició. Una cursa de molt nivell, no només per la qualitat dels atletes d'elit --com ara la Meritxell Soler o l'Esther Guerrero-- sinó pels serveis de la cursa, i els obsequis, amb una inscripció de tan sols 10€. A última hora em van demanar si podria fer de llebre de 55m. Com que el dia anterior havia corregut a Guanta, em va semblar bé. Era la segona vegada que ho faria. M'havia estrenat com a llebre a la Mercè del 2019. A Lleida he ajudat una noia a baixar de 55. Veure-li la cara de satisfacció quan ha arribat a la meta, ha estat impagable, la veritat. Ha sabut patir els últims quilòmetres. Ho ha fet molt bé. He acabat en 55,11, o sigui que he anat 11 segons lent. Al 2019, vaig fer 12 segons menys dels 55 minuts. O sigui que a la tercera que ho faci, haig de clavar el temps! ;-)

Amb aquest doblet ja porto 897 curses en total. Si no hi ha cap sorpresa, aquest desembre correré la meva cursa 900. No està malament, oi?

   

Lleida... Per fí!!!

   

La imatge de la satisfacció (Foto: Mònica Majoral)

 Ha costat 3 anys poder fer la Marató de Lleida. Al 2022, en la primera edició, vaig agafar Covid la setmana de la cursa i no la vaig poder fer. Al 2023 em vaig lesionar i només em vaig atrevir a fer el 10.000. Enguany, ha arribat la vençuda! Era conscient que sobre el paper arribava a la cursa amb una preparació que no estava malament. Havia fet tirades de 2h, 2h 15m, 2h 30m, 2h 45m i 3h, sense arribar cap setmana als 70Km. I amb aquesta preparació ha estat suficient per aconseguir l'objectiu que m'havia fixat: fer-ho millor que a la Marató de Barcelona, al març, on vaig fer unes decebedores 4h 25m. I, efectivament, ho vaig aconseguir. La idea era sortir a 6m/km per tal d'intentar assegurar pel cap baix, baixar de 4h 20m (6m/Km són 4h 13m en total).

     No em costava gens ni mica córrer uns mica per sota fins i tot. Em movia entre 5,50 i 6. I en algun quilòmetre fins i tot baixava de 5,50. Quan això passava, mirava de posar una mica el frè. El cas és que anava superant quilòmetres i em trobava molt bé. Anava atrapant corredors que tenia per davant, en una marató força solitària. Només la vam acabar 177 maratonians. Hi ha una part de la cursa que et porta per una carretera, que tendeix a pujar, fins a Benavent de Segrià. Són ben bé uns 12km de pujada, però els vaig suportar molt bé. Pensava que en girar cúa ja es tractava d'arribar novament a Lleida per "rematar" la marató.

     El cas és que em vaig plantar a la meta en 4h 7 m i 14s. Una marca boníssima per a mí. En els últims 6 anys, no havia baixat de les 4h 14m en cap de les 9 maratons que he fet. I en l'última, com he explicat --Barcelona 2024-- el crono va ser 4h 25m. O sigui que ja us podeu imaginar la meva satisfacció. Completades les maratons de les 4 capitals catalanes i 63a del meu palmarès als 63 anys. 

     Ara ja pensant en la Marató de Doha del 17 de gener. El dubte serà si gosaré intentar les 4h? Ritme de 5m 41s/km. Veurem. Aviam com arribo...

  

A vuit dies de la marató de Lleida

   Ja la tenim aquí. L'última setmana abans d'una marató me la prenc amb moooolta calma. És per això que corro molt poquet. Penso que és el millor per arribar ben descansat a diumenge 27 d'octubre. He corregut dimarts 50 minuts i potser divendres en faré 30 més i llestos. La resta de dies, descans.

Un Cross que m'agrada, el de Santa Margarida i els Monjos (Foto: organització)

   

Dissabte 19 vaig fer el cross de Santa Margarida i els Monjos, una de les curses que miro de fer cada any. Aquesta vegada, amb la marató tant aprop, novlia forçar gens ni mica. 55-56 minuts era l'objectiu. Primera volta en 29 minuts i la segona en 27 i amb molt bones sensacions. Cursa molt relaxada. Estava més atent a no trepitjar malament enlloc i arriscar-me a torçar-me un turmell que no pas en anar ràpid.

   Ara ja pensant només en Lleida. Estic preparat! L'objectiu, sortir a 6m/km que és ritme de 4h 12m. Ho vaig intentar en l'ultima marató, a Barcelona, al març, i vaig fer salat. Crec que ara estic una mica més preparat. Diumenge, la solució!

Estic encantat!

      La veritat és que no me'n sé avenir. Estic preparant la Marató de Lleida del 27 d'octubre. I resulta que gairebé sembla que estic preparant 10 mils, perquè he estat capaç, en dues setmanes consecutives, de baixar dels 50 minuts, quan pensava que ja era pràcticament impossible que ho aconseguís. Bé. El cas és que el 29 de setembre vaig córrer la cursa de la Mercè --cursa sempre especial perquè és on vaig debutar en el món del córrer-- i vaig acabar en 49 minuts i 40 segons. L'ajut de l'amic "Txapela" va ser fonamental. Em va tirar fins el km 6 per a què no baixés el ritme d'uns quants segons per sota de 5m/km. El marge era petit i sabent que al final quedava l'ascens d'El Paral·lel no creia que pogués baixar dels 50 minuts. En "Txapela" es va despenjar al km 6 ja que estava molt curt d'entrenament i no volia forçar. Quan vaig començar l'ascens vaig veure que era més curt del què em pensava i que si apretava les dents, igual aconseguiria baixar dels 50 minuts. Dit i fet. Com deia, 49,40 i més content que un gínjol.

Sortida de la Mercè (Foto: JL. Blanco)

     I el 6 d'octubre he tornat a Sant Andreu de la Barca a fer-hi el 10K de tardor. No el corria des del 2016. Aleshores vaig fer 46,42. A Sant Andreu de la Barca vaig còrrer per primer cop el 25 de maig del 1998. Aleshores era una cursa de 6,7 Km. Quan vaig tornar-hi, el 10 d'octubre del 2010 --el 10 del 10 del 10-- vaig completar-la en 44m i 10s i la millor marca la vaig aconseguir un any després, amb 41m i 54s.

      Bé. Amb aquests precedents i amb el sub50 d'una setmana abans a la Mercè, a més de saber que el circuit --al qual es donen dues voltes-- té alguns pendents notables, també baixades, tot sigui dit, no aspirava a fer-ho gaire millor que en 51-52 minuts. Abans de començar hem fet tres quilometrets d'escalfament amb l'Arcadi. Quan he començat, de seguida he vist que no em costava gens deixar endarrera la llebre dels 50 minuts. I he anat fent, aviam, si m'atraparia la llebre o no. Era un alicient. Tenia la llebre, però pel darrera, i en els girs anava veient si se m'acostava o no. He comprovat que la mantenia pràcticament a ratlla. Jo estava corrent a ritme de 4,55-4,58, fins i tot a les pujades. Això és el que m'ha animat a intentar fer un segon sub50 consecutiu. La primera volta l'he passat en 24m i 37s. El marge era petit, però era possible. I dit i fet: 2a volta en 24,53, 16 segons més lenta que la primera, però encara m'han sobrat 30 segons. He acabat en 49 minuts i 30 segons. Millor marca de l'any, superant en 10 segons el registre d'una setmana abans a la Mercè. Més no es pot demanar! 

A Sant Andreu de la Barca (Foto: Gabriel Miquel)

 

     Quan vaig començar a córrer, els 3 primers 10K (Sants, Mediterrani i Sabadell) els vaig fer en 49 minuts. En tres diumenges consecutius. Que 27 anys després encara sigui capaç de fer-ne 2 de seguits també en 49 minuts, la veritat és que m'omple d'alegria.

Seguim!!

 

Estrena

Braços amunt. Pel Martí (Foto:Pako Beer)

      Mai no havia corregut els 10Km de Molins de Rei. Ja tocava, doncs. M'imaginava una cursa molt plana i la veritat és que hi havia alguns carrers força costeruts, amb pujades curtes excepte a les acaballes de la cursa on l'ascens era llarg i continuat. La meva intenció era intentar baixar del 52 minuts. A l'anar veient que hi havia pujades, em vaig anant fent a la idea que no ho aconseguiria pas. Però en meta vaig marcar 51m 44s. L'alegria dura poc, perquè el GPS va marcar uns escassos 9,82Km, cosa que explica la marca que vaig aconseguir. El dia era perfecte, gens de calor, gens de sol, temperatura ideal. Bona cursa, en definitiva. La pròxima serà la de la Mercè.

A 10 curses de les 900

 

A la cursa de la Plaça de la Farga, al pas pel primer quilòmetre (Foto: JJ Vico)

Dissabte 31 d'agost vaig fer dues curses. Totes dues curtes, però ben diferents, no només per la distància. Al matí la cursa de la Festa Major de la Plaça de la Farga, a Barcelona. 2km, en un circuit al qual es donaven dues voltes. L'havia fet un cop fa 7 anys amb 8m i 4s. Ara, amb baixar dels 10 minuts ja estava satisfet. Vaig acabar en 9m 21s, per tant, ben content! Un exemple de com ha de ser una cursa de festa major: que sigui una gran festa i assequible per a tothom. Em sap greu, però no puc dir el mateix de la cursa que vaig fer a la tarda, la de la Festa Major de Matadepera. No m'agrada criticar les curses perquè el què hem de fer els corredors és agraïr que hi hagi qui pensa en nosaltres els corredors i es desviu per organitzar curses. Però no me'n puc estar de dir que, per a mi, aquesta cursa de Matadepera, tenia poc de festa major, entesa com una cursa per a gaudir i passar una bona estona. Fa molts anys, tants com 23, l'havia feta. Aleshores eren 7 Km, aproximadament. Enguany eren 6. La diferència principal és que al 2001 era una cursa que passava pels carrers del poble i poc més. No la recordo especialment dura, a diferència de la del 2024. La segona part de la prova, quan passa pel camp de golf, és duríssima. El camp té unes pujades que ens va obligar a la majoria dels participants a fer una estona de caminar davant la impossibilitat d'acabar corrents els pendents que hi havia. En acabar em van dir que el circuit l'havia dissenyat en Just Sociats, corredor de muntanya. Aleshores ho vaig entendre tot. Penso que una cursa de Festa Major ha de ser més assequible, atlèticament parlant. Fins i tot penso que fent-la en el sentit contrari al qual vam córrer, amb la part més dura en baixada, tot hauria estat una mica millor. En fi....només és una opinió. Amb aquestes dues curses ja he arribat a les 890!

Millorant a Ripollet

L'aigua del terra era d'una mànega que ens refrescava (Foto: Pako Beer)

     Feia molt de temps que no millorava en una cursa d'un any a l'altre. I ha passat en una de les que, habitualment, més em costen: els 10K de Festa Major de Ripollet. Al 2023 va ploure el què no està escrit. El resultat va ser un temps decebedor de quasi 54 minuts. Enguany, amb el recorregut una mica canviat, la veritat és que se m'ha donat força bé. No és una cursa per fer grans marques, perquè té pujades notables, i, a més, acostuma a fer calor. El meu objetiu era baixar dels 54 minuts i fer millor marca que l'any passat. I ho vaig aconseguir: 52m 21s que em van deixar prou satisfet al baixar de 53 i amb marge.

     Pròximes curses, els 2 Km de la Plaça de la Farga i els 6,5 Km de Festa Major de Matadepera. Totes dues curses el mateix dia: dissabte 31 d'agost; una al matí i l'altra a la tarda. I el 8 de setembre, si la feina m'ho permet, faré els 10Km de Sabadell de Festa Major. L'any passat la vaig córrer lesionat.

Manlleu, per tercer cop

La foto ja clàssica que em faig quan corro els 5Km de Manlleu (selfie)

   

Cada 15 d'agost es corre la cursa de Festa Major de Manlleu. Són 5Km i per a mí és un bon test després d'haver iniciat la temporada un mes abans. Després d'haver-la fet al 2017 i al 2022 amb cronos de 22,47 i 24,48, respectivament, ja sabia que aquesta vegada difícilment baixaria dels 25 minuts. Com diem sovint amb l'Arcadi, on abans erem capaços d'anar a 4, ara anem a 5... i d'aquí a un temps no massa llunyà, anirem a 6... 

    De seguida vaig veure que anava ben encaminat ja que els dos primers quilòmetres els vaig fer en 5,03 i 5,14. Impossible ja baixar de 25. Confirmat en el Km 3 i 4, fets en 5,11 i 5,16. L'esperit competitiu --què sinó, si estic competint, oi?-- em va portar a intentar atrapar una noia que tenia al davant. Vag fer el què vaig poder, massa tard, potser, quan vaig comprovar que no m'acostava a ella, i que per tant deviem anar al mateix ritme. L'esforç no va ser reexit. Va entrar just davant meu. Tot plegat va fer que acabés l'últim km en 4,53!! Quina gran cosa, oi? Mode ironia, evidentment...;-)) Al final temps total de 25 minuts i 25 segons. El 175 de 273 arribats. I seguim. Segurament la pròxima cita amb l'asfalt, el 10K de Ripollet, del 25 d'agost.  

Quina calorada...!

Arribant a la meta (Foto: JL Blanco)

 

        Córrer la cursa de festa major de Santa Cristina d'Aro, el 20 de juliol, és una aposta segura a què passaràs una bona estona de calor. I així va ser. En principi era un 10K, però el meu GPS em va donar 9,62 Km. Per tant, entenc que li faltaven alguns metres. Pocs corredors i primera cursa de la temporada 24-25. La meva idea era baixar de 55m (promig 5.30/Km en cas que hagués estat un 10.000). Els dos primers quilòmetres els vaig fer massa ràpid: 5,05 i 5:09 I ho vaig pagar fent els quilòmetres cada cop més lents. Típica sortida de cavall i arribada de burro. Més fàcil que passi en una primera cursa de temporada, però vaja... 

        Els següents parcials van ser: 5,19-29-36-34-42-36; i el km 9 va sortir en 6,20!!! Súper petat!!! Els últims 600 metres vaig millorar (5,21). Total, vaig acabar en 53m i 8 segons, en 5.31 de promig, per tant, hauria fet 55m, en cas de 10Km. Predicció encertada! Qui no es conforma és ben bé perquè no ho vol ;-))) Aviam si sóc capaç de perdre una miqueta de pes per poder anar més rapidet...

Quart cop a Pineda

Enfilant una de les poquíssimes pujades de la cursa de Pineda (Foto: Manuel Martínez)

 

   Vaig córrer a Pineda per primera vegada al 2003. Ha plogut. Marca d'aleshores: 39,06. Vaig repetir l'any següent (41:07) i no la vaig tornar a fer fins el 2021 --17 anys després-- amb una marca de 51,30. 10 minuts més que l'últim cop. Com que ja fa molt de temps que corro, la veritat és que ja em conec força bé i més o menys sé el què puc donar en cada cursa, segons les circumstàncies del moment.

L'entrada a meta, al camp de futbol (Foto: Manuel Martínez)

     A Pineda tenia la idea que podria fer 52:30 (ritme 5:15) i vaig sortir amb la idea d'anar al ritme de 5:15 des del primer km. I la veritat és que ho vaig quadrar bastant. 5,14-16-17-18 van ser els temps de pas dels primers 4 quilòmetres. Al km 5 vaig alentir-me (5:23) i, conscient d'això, vaig mirar d'accelerar una miqueta per a compensar-ho. 5'17-10-13-18 van ser els temps de pas del  6-7-8 i Km 9. L'últim va ser el més lent de tots, 5:27, ja que tenia una miqueta de pujada. El cas és que vaig acabar amb 52m i 36 segons, quasi quadrat! Només em vaig "passar" 6 segons. Satisfet vaig quedar al ser capaç de predir què podria fer. Va ser la meva cursa número 885. I el 10.000 número 322. Seguim! 

Dues curses seguides!

   Fa uns anys, fer dues curses seguides volia dir fer-les el mateix dia. Per exemple una al matí i l'altra a la tarda. Un doblet, vaja. Ara la cosa és una mica diferent... Ara és fer-ne dues en dos caps de setmana seguits. L'edat no perdona...

Saludant al fotògraf, el gran Polito!

Diumenge 12 de maig vaig fer la cursa Entrecultures, pel parc del Llobregat, a Cornellà. Un bon lloc per córrer al ser tot molt planer. Eren 14Km. No em va sortir malament del tot. El GPS em va donar 14,31 Km per un total de 1h 16m i 29s (ritme de 5,21/Km). Penso que puc anar un pèl més rapidet, però ara mateix és el què hi ha. Especialment si em puc treure la sempiterna molèstia de la cicatriu a l'isquio de la cama esquerra.

Entrant a la meta a Sant Quirze (Foto: organització)

I el cap de setmana següent, el 19 de maig, vaig tornar a fer la cursa de Sant Quirze del Vallès, 10Km, que no feia des del 2019. Era la 5a vegada que hi anava. Ja sabia que seria la primera vegada que no baixaria dels 50 minuts. I així va ser: 53m 55s. (5,23/km). Es una cursa prou costeruda en un circuit de 5Km al qual es donen dues voltes. Vaig mirar de donar tot el què tenia, però no és gaire el què tinc. Cal gaudir el què fem i oblidar-nos del què fèiem, en quan a crono. Però costa, tot sigui dit. Almenys a mí.

Anem sumant...

 

Sortida de la Cursa Nocturna de l'Hospitalet

     Després de la Marató de Barcelona he sumat, de moment, dues curses més. El 13 d'abril vaig córrer per segon any consecutiu, els 10Km nocturns de l'Hospitalet. És la cursa popular més multitudinària de fora de Barcelona. Crec que  es van superar els 7.000 corredors. Vaig fer 1m i 7 segons més que fa un any, i vaig acabar en 50m i 52 segons. Baixar de 50m en un 10K ja comença a ser molt difícil per a mí. El dolor en l'isquiotibial de la cama esquerra i entrenar poc, fa que sigui lent.

En ple esforç a la Cursa del Riu de Cornellà (Foto: Pako Beer)

       I el 28 d'abril vaig fer el 7Km del Riu a Cornellà de Llobregat. Al maig del 2021 n'havia fet una molt similar pels mateixos indrets i també em va sortir més lenta del què m'esperava. Avui eren dues voltes per acabar fent 7 Km, però el GPS m'ha donat 6,8Km. El meu isquio esquerra em té força martiritzat. Entenc que no m'ajuda gens i que em limita la velocitat. El cas és que he acabat en 35 minuts i 40 segons a una mitjana de 5,14 m/km. Molt discret, el temps.. Què hi farem...! M'ha agradat que he estat una bona estona aguantant-li el ritme a un altre corredor --Fèlix, deia el seu dorsal-- i en l'últim quilòmetre he pogut deixar-lo enrera.  

Una més al sac

A Plaça Urquinaona, al km 41,5. Cara d'esforç. (Foto Pako Beer)

Ha caigut una nova marató. La 62a. Ha estat la de Barcelona, que ja l'he correguda, amb aquesta, 19 cops. 15 mesos després d'haver fet l'última, a Egipte. La de casa sempre és una marató especial. Aquest any més encara ja que el recorregut s'havia canviat força. Molta presència de l'Eixample, parts del recorregut igual que l'habitual, però en sentit contrari (Paral·lel, Façana Litoral...) i la part de Diagonal Mar, que arriba més avançada la marató que abans. Ara s'hi circula més enllà del km 31. En línees generals el recorregut em va semblar molt bé.

Em vaig autoenganyar dient-me que podria fer 4:12-4:14. Però no estava prou entrenat com per aconseguir-ho. A més els resultats de les últimes maratons m'indicaven que aspirar a aquest registre era agoserat. I així va ser. Vaig sortir a 6m/km. Diria que ho vaig aconseguir mantenir no massa, ja que vaig passar la mitja en 2h 10m, 4 minuts més lent del que tocaria. Doblar era 4:20, o sigui, que del 4:12-4:14 ja me'n podia acomiadar. Vaig pensar en buscar el 4:20, però. Els reptes que no faltin! 

Una altra marató a la saca! (Foto: JL Blanco)

Al km 29, contratemps. Es va acabar la bateria del rellotge. A partir d'allà, doncs, vaig córrer a cegues en quant a control de ritmes de pas. Poc després em vaig trobar el Vicenç Solé. Em va animar veure que l'atrapava i el passava sense dificultats. El cas és que vaig arribar a la meta en 4h 25m 43s, a 6,18m/km de mitjana. Marca discretíssima pero és el què valc ara mateix. Vaig quedar decebut, però passades unes hores, donant-li voltes, vaig pensar que si no m'hagués autoenganyat i hagués aspirat a 4h 30m, al fer 4h 25, hauria quedat prou satisfet. Tant senzill com això.

                                                         L'arribada "triomfal"! (JL Blanco)

Al tenir 62 maratons i ja 63 anys, em cal fer una marató més aquest 2024 per quadrar l'edat i el número de maratons. La idea és fer la de Lleida, el 27 d'octubre. Porten dues edicions i per tenir jo Covid en la primera, i per haver-me lesionat en la segona, no l'he poguda fer, encara. Aviam si a la tercera va la vençuda!